miércoles, 24 de septiembre de 2014

La mirada de Kirchner: Sant Sebastià

EL FESTIVAL DE SANT SEBASTIÀ:                                                                           RECORDS

NOSTÀLGIC PER UN PLAT DE BACALLÀ AL PIL-PIL


El Festival Internacional de Cine de Sant Sebastià va néixer durant el règim franquista, concretament
en el mes de setembre de 1953 i per iniciativa dels comerciants i restauradors de la capital guipuscoana. 
Tot i que va patir el rigor de la censura, qüestió que va provocar el buit de les productores 
nord-americanes, al cap de pocs anys el règim va comprendre que era una manera de començar a
obrir les portes a una posterior negociació amb la política exterior dels EE.UU.  
Per què, el cinema, pels EE.UU., és la segona indústria més important en les exportacions a tot el món.
Aquest festival també ha estat utilitzat com a tribuna europea per la producció sud americana de parla castellana i... un moment, per què estic parlant de tribunes, de finestres, d’importacions, de mercats, 
per iniciar un comentari sobre el Festival de Sant Sebastià?  Bé, doncs perquè els festivals de cinema 
són, bàsicament, això: finestres de difusió de les noves produccions que podrem trobar a les cartelleres setmanes, mesos després i, en més d’una ocasió, quatre dies després de presentar-se a les pantalles del Palau de Festivals donostiarra.
Un festival de cinema sols pot justificar-se, econòmicament parlant, si és una tribuna amb finalitats politiques o/i econòmiques. La Mostra de Venècia, per exemple, va ser promoguda en temps del 
feixisme italià; el Festival de Berlín (occidental) en temps de la guerra freda i dirigint les seves il·luminaries cap a les foscors del Berlín Est, capital de la desapareguda D.D.R.... O sigui que 
exemples no en falten.
Sant Sebastià, ara, és un festival considerat dels modestos entre els set reconeguts com a competitius
per la Federació Internacional d’Associacions de Productor de Films. Té un mercat modest, 
molt limitat si el comparem amb Canes i el mateix Berlín, però segueix intentant sobreviure 
en un temps d’extremes dificultats  financeres.
El que ningú pot discutir-li, i certament que ningú ho fa, és que Sant Sebastià és el festival on millor 
es pot menjar a qualsevol preu. Venècia i Berlin sols poden oferir unes cartes interessants 
si un porta la Visa d’Or. Canes és més obert al “plat du jour” i, si ets un dels ‘habituals’
sabràs on pots trobar un bon ‘repàs’ a un preu assequible. Però... Sant Sebastià... 
Sant Sebas és com tenir els fogons de l’àvia al costat de les pantalles de cinema! Durant molts anys 
 Casa Nicolasa era lloc de trobada dels crítics de Madrid i Barcelona (i altres ciutats, clar) on podies 
estar parlant de Marlon Brando o de Nicholas Ray mentre et queien les llàgrimes amb 
l’especialitat del xef: el bacallà al pil pil...
Potser pensareu que és una disgregació senil tots aquest comentaris. Evidentment que ho són. 
No ho discutiré. Però pertanyen a una època en que havies de fer mans i mànigues per poder 
entrar en el paradis dels festivals,  elque volia dir tenir les portes obertes a veure pel·lícules que,
algunes vegades, no arribarien mai a les sales per causa de dos fortes censures espanyoles:
la política i la comercial. Però d’això ja en parlarem en una altra ocasió.

Enyoro el festival de Sant Sebastià. Enyoro la Kim Novak i aquell somriure que guardo en una 
fotografia en la que es pot veure a un xitxarel·lo al seu costat que estava fent-li unes preguntes per
a “La Vanguardia”. Enyoro als meus col·legues d’aquella època: la Pilar Miró, en Fernando Moreno,
en Diego Galán, en Carlos Pumares, en Jaume Figueras. En Jaume és com el darrer mohicà 
doncs de tot aquest grup és l’únic que avui està a Sant Sebastià.  Ahir vaig preguntar-li 
si havia anat ja a casa Nicolasa i m’ha dit que fa quatre anys que ha tancat... 
Abans de que arribi el fred hivern... potser haurem desaparegut i de nosaltres sols quedarà
alguna pàgina en algun arxiu o biblioteca... o en algun blog de bons i joves amics.

No hay comentarios:

Publicar un comentario